Un edifici industrial amb més de cent anys d’història a l’Alcora

La majoria ens referim a aquest edifici com la seu de la Muy Noble, una empresa de ceràmica artística que va utilitzar aquestes instal·lacions durant tres dècades, fins l’arribada de la última crisi econòmica. Si preguntem al poble, quasi tots respondran que coneixen bé l’edifici, que van entrar a comprar alguna peça o simplement a veure com pintava el personal de l’empresa. Però la veritat és que pocs saben que es tracta d’una construcció de 1910, que ha albergat diverses indústries al llarg de la seua història i que encara augura un llarg recorregut al servei del poble.

Fa més de cent anys, aquella zona propera a la Bassa de la Vila –espai que avui ocupa l’Ajuntament– era un camp de vinyes. L’auge industrial va fer que dos alcorins, Vicente Ferrer i Salvador Cotanda, veren l’oportunitat de convertir la parcel·la en superfície fabril. Així doncs, en la finca de vinyes van construir dos edificis industrials: la tristament desapareguda Azulejos La Progresiva (1903) –la façana de la qual era una vertadera delícia– i, en la parcel·la que ens ocupa, en el C/ Pintor Ferrer de l’Alcora, la fàbrica tèxtil de Manuel Ruiz Boix (1910). 

Aquesta última degué ser una bonica nau amb un gran arc diafragmàtic a mig camí del seu recorregut longitudinal, sostres alts i grans finestrals.

Un lluminós espai que emmarcava una successió quasi infinita de telers, el moviment incessant i hipnòtic dels quals podem imaginar gràcies a una imatge publicitària publicada en premsa l’any 1926 i que va ser recuperada fa poc més d’un any per José Manuel Puchol, cronista oficial de la Vila.

Al voltant dels anys trenta, la fàbrica va passar a mans de Severino Ramos Nebot. En aquell moment sabem que la indústria comptava amb un important equip de màquines. En la documentació s’arriben a enumerar diversos telers Jacquard –dels que funcionaven “programats” amb targetes foradades–, altres tants telers rectilinis i nombroses màquines de confecció. Actualment encara és possible apreciar en el mur interior les marques dels ancoratges d’aquells telers rectilinis que s’aprecien en la fotografia històrica.

Als anys quaranta, aquestes màquines –i, amb elles, tota la producció– es van traslladar a la nova nau construïda en el C/Fàbrica, sobre un solar que anteriorment va formar part de la Reial Fàbrica del Comte d’Aranda. Més concretament, la superfície abastava un dels extrems del Palau dels Híjar i altres espais del conjunt que arribaven fins al camí que fita amb la Fàbrica Sanchis. Aquesta nova indústria es va passar a conéixer com la “Fàbrica de les tovalles” i degué d’adquirir gran rellevància en el marc de l’activitat industrial del municipi perquè iniclús va donar nom a l’edifici plurifamiliar que es va construir en aquest mateix emplaçament després del tancament d’aquesta fàbrica en els anys vuitanta: «els pisos de les tovalles». Però no ens desviem. Tornem a la Muy Noble.

Com haureu pogut apreciar, no hem indicat canvis ocasionats per la Guerra Civil i és que, fins ara, no hem trobat evidències de què el conflicte suposara l’atur de l’activitat de la fàbrica en cap moment. D’una banda, unes inscripcions datades a les parets de la primera planta indiquen l’ús d’aquestes estances, almenys entre els anys 1936 i 1939, com espai d’emmagatzematge de productes agrícoles. Però és en el tram més profund de la nau on espera l’element més sorprenent del conjunt: al mur interior, apareix una cavitat excavada en el mateix terreny amb unes característiques morfològiques que podrien correspondre amb un refugi.

Tot i que no disposem de documentació, ni tampoc de testimonis que confirmen l’existència d’un refugi a l’edifici, no és estrany pensar que l’elevat nombre de treballadors que utilitzaven les instal·lacions durant el conflicte es procurara protecció davant la possibilitat d’un atac.  

 Després del trasllat de la fàbrica tèxtil als anys quaranta, l’edifici va quedar sense ús, o això pareix. Va ser aleshores, l’any 1949, quan una dona, Francisca Folch, va sol·licitar llicència per a transformar-lo en un saló cinematògraf per a 395 persones. Si, un cine. Tot i que tot apunta que mai es va arribar a executar la reforma.

A mitjans de la dècada dels cinquanta, més concretament en 1953, es va instal·lar a l’edifici la fàbrica de taulells La Esmeralda. Aquesta és la primera indústria ceràmica de què tenim notícia, documentació i testimonis en aquesta localització.

El canvi d’ús va requerir una adaptació, de la qual destaca la construcció del forn àrab que encara avui dia es conserva. Es tracta d’un forn amb dues cambres cobertes amb voltes i un diàmetre d’uns tres metres.

Segons testimonis orals, la cocció es completava amb un forn de passatges, un complex sistema semisoterrat del qual potser es conserva la part subterrània. També trobem encara altres indicis d’aquesta indústria, com unes xicotetes basses de decantació amb una màquina d’amassar argila o un “bombo” per a moldre esmalts.

No molts anys després de l’obertura de La Esmeralda, la indústria va abandonar l’edifici per a traslladar-se a unes instal·lacions més àmplies i modernes. La següent empresa en comptar amb seu al C/Pintor Ferrer va ser Azulejos AFA, que es va establir a l’edifici l’any 1965, tot i que el seu pas per aquest tampoc va ser massa llarg.

Així, l’edifici va quedar en l’abandó durant un temps fins que la ceràmica va tornar a donar-li vida. Als anys vuitanta va sorgir la iniciativa empresarial que nomenàvem al principi, la Muy Noble y Artística Cerámica, que tenia l’objectiu de recuperar les tècniques de la Reial Fàbrica. Les seues peces van conseguir un elevat reconeixement, aarribant inclús a guanyar diversos galardons. No obstant això, res no va evitar que l’any 2008 La Muy Noble tancara i, així, l’abandó va tornar a l’edifici. El procés de degradació el va envoltar definitivament; un procés que s’havia iniciat en realitat molts anys enrere…

Fins ara. Aquesta degradació té data de fi. A l’edifici se li augura un futur il·lusionant com a part de la futura Casa de la Cultura.

Bonica metàfora, que un edifici industrial esdevinga llar de la nostra cultura, en un poble amb tal tradició industrial com és l’Alcora. No creieu?

Tot el nostre agraïment a Eladi Grangel, José Manuel Puchol i al personal de l’arxiu municipal pel seu suport i ajuda en aquesta investigació.