Arquitectura tradicional… i eficient
Avui dia, el terme “eficiència energètica” ens sona ja molt familiar. S’ha convertit en contingut habitual a les notícies, tant en veu dels periodistes com dels nostres dirigents. I, inclús, hem aconseguit comprendre el que significa!: aprofitar al màxim, amb els menors recursos possibles, l’energia que necessitem per a viure. Es tracta, en realitat, d’un terme que es pot aplicar a diferents aspectes del nostre entorn. Però, com ja sabeu, un dels camps que més ens interessa a nosaltres és el de l’arquitectura.
Des que ens vam adonar que els recursos que ens presta el planeta no són inesgotables i que cal habitar de forma sostenible, els tècnics estan compromesos buscant nous materials més aïllants, sistemes intel·ligents de domòtica, noves màquines de climatització, etc. Es tracta d’una llavor necessària i molt positiva, però de vegades sembla que intentem córrer ràpidament cap a aquest futur més sostenible sense parar un segon i mirar cap enrere. Els nostres avantpassats –tot i que sense utilitzar el terme sostenibilitat– ja van aconseguir fer més eficients els nostres edificis. No creieu que aquesta saviesa popular seria un bon punt de partida per mirar endavant?
Un dels objectius fonamentals que les persones busquem des de temps immemorials quan construïm un edifici és protegir-nos de les condicions ambientals: no passar massa fred, ni massa calor i habitar en espais saludables. Durant segles, els nostres avantpassats van observar el seu entorn i, seguint un cicle de prova i error, van aconseguir models de cases totalment adaptats al seu medi. Per aquest motiu, trobem edificis amb teulats molt inclinats allà on neva sovint, elements d’ombra on els estius són calorosos o finestres orientades al sud on el sol és un bé escàs. La que anomenem arquitectura tradicional o vernacla és exactament això: construccions que han resultat d’aquest procés d’adaptació al medi de cada lloc per aprofitar al màxim els menors recursos possibles. Sí, quan parlem d’arquitectura tradicional podem dir, pròpiament i per definició, que es tracta d’arquitectura eficient.
Mitjançant l’observació de la nostra arquitectura vernacla podem extraure, així, ensenyances que redunden en sistemes senzills per a millorar les nostres condicions d’habitar. En aquest sentit, quasi totes les tècniques que trobem a la nostra arquitectura es fonamenten en el control de la temperatura, especialment en estiu, ja que és el tret que més afecta el nostre clima. Ací passem a comentar alguns mètodes que els nostres avantpassats van idear per no passar massa calor, ni massa fred.
El primer que segurament podem pensar és: aïllament. Però aquestes cases intel·ligents no pretenen tant l’aïllament tèrmic com sí la inèrcia tèrmica. I què és això de la inèrcia tèrmica? En realitat és ben senzill: consisteix a frenar i captar la calor quan és excessiva i reservar aquesta temperatura per als moments de més fred. D’acord, però… com? Doncs el sistema que utilitza la nostra arquitectura vernacla és protegir-se amb un bon abric, és a dir, envoltar-se de murs de gran espessor amb materials com pedra, rajola massissa o –el que millor funciona tèrmicament– terra. Sí, sí, terra; terra en forma d’adobe (com unes rajoles sense coure) o tàpia (terra compactada). Aquests murs tarden a calfar-se pel seu gruix, de manera que creen un efecte barrera per a la calor durant el dia i alliberen lentament durant la nit, quan baixen les temperatures, la calor que han anat acumulant. Simple però eficient.
I què ocorre si l’interior de l’edifici està massa calent? Quan l’aire interior està massa calent o saturat, hem de canviar-lo per aire nou i fresc. Això està clar. I això ho aconseguim amb una bona ventilació, fent que l’aire fresc entre per un extrem de l’espai o l’edifici, l’entravesse i l’aire calent isca per un altre extrem. Un dels nostres millors amics per a obtenir aquest moviment de les masses d’aire és el pati. L’arquitectura àrab era mestra en açò dels patis i incloïa aigua en aquests espais perquè la massa d’aire, en contacte amb l’aigua, es refrescara i regulara la seua humitat. Magistral.
I ara estareu pensant: “si fa calor, com faig que entre aire fresc a casa?” Bona pregunta. Si algun element ajuda a refrescar l’aire és l’ombra. Abans de fer entrar l’aire en l’edifici, convé refrescar-lo perquè realment acomplisca la seua funció. I per aquest motiu veiem voladissos, balcons, cobertes i marquesines adossats a portes i finestres de la nostra arquitectura vernacla. Sabíeu que la inclinació dels rajos solars no és la mateixa a l’estiu i a l’hivern? Segur que sí. Doncs això ens ve de perles! Perquè a l’estiu el Sol està més alt i aquests elements projecten més ombra. Per contra, a l’hivern, quan necessitem aprofitar més el Sol, l’ombra és menor, ja que els rajos incideixen de forma més horitzontal.
I si, a més, introduïm vegetació en l’equació, el resultat és un sistema que s’adapta a les estacions. Sense necessitat de sensors. Si és que la mare natura ja s’ho sap tot açò… Si creem l’ombra amb elements vegetals de fulla caduca, tindrem protecció durant l’estiu i l’aire es refrescarà abans d’entrar a casa; mentre que a l’hivern, quan la vegetació no tinga fulla, els rajos solars entraran a l’interior de l’edifici i calfaran les estances.
Què vos sembla? Prou lògic, no?
Aquesta era una manera més conscient de viure, més connectada i en harmonia amb el que ens envolta. De fet… açò ens fa cavil·lar en els costums que aquesta forma d’habitar du amb si. Us en recordeu quan els avis “eixien a la fresca”? Potser aquests mètodes excedeixen els aspectes energètics per a arribar a incidir en el nostre benestar i la nostra manera de viure. Però aquesta reflexió la deixarem per a un altre dia.